El buit em toca però ja no em troba

Benvolguts, ben avingudes i companyis, us heu preguntat mai què feu aquí? No al blog de Tot i de Res, no em malinterpreteu, em refereixo aquí, aquest espai físic i temporal, aquesta època, lloc, ciutat o poble, moment o durada com a éssers humans. Segur que sí, i si no és així deixeu-me dir-vos que sou uns afortunats. Doncs creia tenir la resposta, bé, una "resposta" formulada a través de pensaments inconnexos durant 20 anys de vida: que la vida és, i no per ser ha de tenir sentit, per tant, cal gaudir-la al màxim i no escatimar en despeses, com en John Hammond. Bé, doncs si això és cert dins del meu imaginari, per què noto que falta alguna cosa? Perquè hi ha dies que m'aixeco buit [nyac, nyac, nyac] i hi ha dies que dormo buit, què em falta? Tinc amics, tinc una família i tinc una vida, que sincerament, m'agrada molt. Llavors, què "carallarrus" és aquesta sensació de buidor [nyac, nyac, nyac], de pertinença i falta d'objectiu?

Quan em pregunto aquestes coses filosòfiques que em fan semblar tan interessant i llest (certament no), solc divagar pels meus pensaments intentant buscar respostes a qüestions que no em sé respondre, i dubto que em sàpiga respondre mai. Però no parlo de respostes com il·luminació divina, profetes que poden ser o han pogut ser [nyac, nyac, nyac] o la veritat empírica única, a mi tan sols m'agradaria saber per què tinc aquesta sensació de buidor estomacal i petita angoixa existencial que em repica al cap i no em deixa pensar tranquil·lament.

Vull aclarir que tot i el text depriment que estic escrivint estic bé i, per sort, no estic tot el dia amb aquestes menjades de coco al cap. Ni tampoc estic interpel·lant a la gent sobre els seus desitjos més foscos i les seves pors més ben amagades, si em coneixeu cara a cara m'agrada pensar que soc un "tiu" bastant alegre que bromeja molt i maleeix força.

Un cop despreocupats els meus amics i familiars propers tornem al quid de la qüestió: qui de vosaltres, trets evolutius malpelats, força primigènia inexplicable, motriu de vida i mort inexorable em tortura de forma periòdica però inevitable? Segurament, no sigui un sol element el que provoca tal sensació de rebuig dins del meu cos, més aviat crec que és una sèrie de factors inexplicablement comprensibles que supuren un tipus de substància de massa imaginària, de "liquidillo" fastigós que m'agrada dir-li Corcó [nyac, nyac, nyac].

Doncs bé, aquest Corcó és un cabró. Tan bon punt pots estar en l'eufòria del moment i no tenir res a la testa, com de cop, després de l'acció i la punxada d'adrenalina comences a sobre pensar de bajanades enormement estúpides que es podrien resoldre amb una sola resposta i no més de dues línies de text en Arial 20. Perquè m'he de qüestionar la gran majoria d'accions que faig [nyac, nyac, nyac] i després les que realment hi he de reflexionar, i tenen importància, són les que més casualment faig, les que menys hi penso i de cop PUM, t'exploten a la cara com un globus que has inflat sense donar-te compte.

Direu, on vols arribar amb tot això? Doncs no massa enlloc, perquè com he dit, no en tinc ni idea de psicologia ni tan sols m'he llegit (ni penso caure en la trampa) de llegir llibres d'autoajuda, que més que ajudar-te et creen una dependència anvers aquestes lectures per a millorar-te com a persona. Quina frase més fastigosa, millorar-se com a persona a través d'uns llibres els quals els autors no saben ni qui ets, va home va, ves al psicòleg, que per això hi és.

I si el psicòleg no t'és prou, prova el capitalisme per a no cardar ni l'ou, mentre penses sense parar, en un hotel de luxe bevent maracujà.