Quant més cosins, més endins.

Petit recull de poemes-despropòsit dedicats a Carles II d'Espanya.

LA GOTA

Nit de passió entre iguals.

Oh gran terratrèmol malalt!

Brinda cucs de sang maleïts,

firma dins seu els gens podrits.

Brinda delmació i rancor,

i crema tot respecte d'or.

Brinda temor cel·lular amorf

ésser menyspreable isomorf.

I els pardals queien morts

i les vaques quedaven seques

i els gossos corrien lluny

i la donzella que plorava

i sabia quelcom floriria

i no calia anunciar-ho

mentre queia l'última gota.

LA (IN)GESTA

La mare va quedar parada i va morir.

No literalment, en veure allò i es va estabornir.

Però el pare de poc no li va que es mata.

Menjant-se les seves vísceres de la ràbia.

No obstant la pobra llevadora quin mal passatge.

Haver tret quelcom ésser aberrant del ventre.

I el nen mut, quiet, sense dir res, ni s'immutava,

la seva presència, morta des de la gesta.

EL MUL

Oh, pare

Oh, mare

Perquè, pare

Perquè, mare

no soc ni jo,

sóc els meus pares

i vosaltres

sou els vostres

i aquests

els anteriors

Oh, pare

Oh, mare

Perquè, pare

Perquè, mare

m'haguéssiu matat

l'instant que fos nat

i no hauria portat

ni pena ni mal de cap

pecat deien ells,

pecat era deixar-me viu

Oh, pare

Oh, mare

Perquè, pare

Perquè, mare

l'existència defuig de mi,

la llum s'apaga dins meu.

Quina culpa tinc jo,

de ser producte caducat,

el mateix instant

que vaig respirar nounat.

Oh, pare

Oh, mare

Perquè, pare

Perquè, mare

EL PRIMO(GÈNI)T

Cada dia és

I desitjaria que no ho fos

Cada dia és

I jo no vull ser

Cada dia és

i soc incapaç

Governo unes terres

infèrtils, com hom

Governo unes terres

que havien set

Governo unes terres

que ja no hi són

Porto una corona

que no és meva

Porto una corona

més real que jo

Porto una corona

que em porta

La Dignitat del Príncep

quina ironia

L'infant d'Espanya

quina bogeria

Gran d'Espanya

quina al·legoria

Quina putada.

LES JOIES

A terra, retorçant-se,

sense poder respirar,

condemnat, empassant-se

les endogàmiques joies

que li van llegar.

L'EMBRUIXAT

Per fi, mort, tret de patiment,

un somriure desdibuixat

se l'emporta més enllà

deixant-lo descansar

en un paradís llunyà.

La seva presència, un cop inexistent,

ara es manifesta davant el seu traspàs,

porta problemes de reis morts

un successor inexistent i mancat.

Una lluita intrincada i roent

que passarà a la història del continent.

Així doncs, Carles el desgraciat

serà Carles l'embruixat.

EL TRIBUT

Ara ja fa que descanses en pau, company

oblidat pels imperdonables annals de la gent.

Però no pateixis, amic, et desitjo felicitat en la mort,

prou pena i misèria vas passar en vida.

Recordaré el teu rostre demacrat,

un bonic poema mal explicat

que fa anys que és format

per les mans equivocades.

Recordaré la teva presència,

morta durant la teva vida,

ignorada per tothom,

reviscuda amb la teva mort,

recordada pels posteriors.

Descansa ara en pau,

seràs bonament recordat,

com el rei matat,

el rei trastocat,

això no obstant,

seràs mal recordat,

com l'home invencible,

l'home resilient,

l'home que desitjava la seva mort.

Espero que quan ens trobem,

si és que mai arriba a succeir,

puguem fer un passeig pel parc,

parlar de quotidianitats,

i riguem tots plegats,

com en vida t'hauria agradat.