La il·lusió de les xarxes socials: guia d'automitificació

Com qualsevol altre dimecres del curs universitari, em dirigia cap a classe, però aquest no és l'hite de la història, de moment. Bé, com he dit, era un dia qualsevol d'universitat, gris, fosc, amb sons esgarrifosos, un ambient carregat, mirades incriminatòries i la sensació de ser en una pel·lícula de terror de Jordan Peele, no saps ben bé què està passant, però no és que estiguis molt a gust tampoc. Doncs, estàvem arribant a classe, tot i que "arribar" és molt absurd per a dir que anàvem de la cafeteria a la classe, i la Marita, tan atenta en els temes de no fer classes ordinàries com en Marc, deixa anar que avui teníem una xerrada, la qual, tot i que el nostre professor ens havia repetit que faríem per activa i per passiva, jo en aquell moment vaig quedar, com dirien els compatriotes de la RAE, perquè ens agradi o no ho són, "abracadabrado".

Des d'aquí demano disculpes públicament al nostre professor de xarxes per les barbaritats que escriuré d'ara endavant, i ja que hi som, també al d'expressió audiovisual i al d'història i al meu professor de dibuix artístic de batxillerat, però aquest últim ho faig per pena, ja que va haver d'ensenyar-me a fer línies rectes a la tendra edat de quasi dinou anys.

Capital amalgàmica, Manel Payola

Havent fet aquesta declaració de la renda d'ensenyament, tornaré al tema del qual xerràvem: el pesat que es deu haver fet el text que he escrit. Si no és així, és que m'he controlat més del que jo m'havia proposat i em sap poc greu. Doncs si, heu estat trolejats estimats lectors, completament vacil·lats i "bamboozled af". Aquest text tracta de com automitificar-se a les xarxes socials, i què millor manera per començar que un pròleg que us faci sentir el que jo sento quan parlo amb un suposat "influencer" o creador multimèdia. Si, m'avorreixen, no tots evidentment, però avui m'agradaria centrar-me en una colla en concret que, si em permeteu, m'agradaria nomenar-los "els i les àrea metropolitana", perquè t'atrapen, no et deixen sortir, es centralitzen i són uns narcisistes, com una espècie de forat negre d'informació que no et ve ni et va ni et retornarà sobre ells mateixos.

Abans que em "funeu" o comenceu a donar voltes dient-me "fuck you" o qualsevol altra peripècia que us pugueu treure del barret, vull aclarir i dir molt FORTAMENT, que no tots els influencers són així, com per exemple el cas de la @marinadorqueguai a TikTok, que és una persona molt austera, sincera i empàtica i fa xerrades molt interessants, o el d'un home, @SrBrody a Yt que a part de mesurar 2 metres i escaig és el que diríem un "oso amoroso", i aquí acaben els exemples perquè la llista que tinc no és molt extensa.

Doncs això que us deia, que hi ha molts "d'influencers", que en termes d'art, es creuen Delanuay i no arriben a Banksy, i sí, penso criticar Banksy tant com el cor deixi de bategar-me o deixi de fer art, tu decideixes Banksy, siguis qui siguis. Aquests influencers de pacotilla, que molt comunament acumulen entre dos-cents o cinc-cents seguidors, que tot i ser multitud, en temes de xarxes socials és com els quatre amigotes que van al bar a fer birres el diumenge a la tarda. Sincerament, aquests furtamantes, pallussos, tant em fan, perquè els pobres amb prou feines tenen neurones per a no haver de portar bolquers, com per parlar d'altra cosa com que la Yenni se fue sin dar-me dos besos o en Jofre no podrà posar el monopoli de cada any al firal d'Olot. No obstant això, sí que hi ha certs àrees metropolitanes que acumulen grans quantitats de seguidors, em refereixo de dos mil a un milió o més, sé que és un rang molt ampli, però ja veureu per què.

Emoji de "nerd"

Un exèrcit de 400 és manejable, un de 1000 tindràs complicacions, però si et ve un mamarratxo a dir-te que les gallines del KFC són criades en bones condicions i que has d'acceptar la seva opinió perquè és la correcta per ell i el seu exèrcit de fanàtics compost per mitja Espanya i part dels antípodes franceses, doncs potser, i dic potser perquè hi ha gent amb complexe de Sigma Trollface (el nou Napoleó), li dius que sí abans de tirar-te a la guerra per tal mamellutada. És aquí on volia arribar, el desastre de la mitificació de la persona, ja que els nous polítics no són a la televisió, són als estudis de producció, a Hollywood, a les xarxes socials i als reality shows de Netflix.

És un problema que realment em preocupa, jo, algú que tot s'ho agafa de conya perquè sinó es cardaria a plorar si hagués d'enumerar les desgràcies que veu cada dia, creu que l'automitificació a les xarxes és un problema de pes actual, un dels més grans juntament amb què la gent no sap contrastar la informació i es creuen el compte de "noticiasyopinionhelenapadilla" com si fos el No Do a l'època franquista. No només, és fàcil automitificar-se, és que la gent t'ho posa fàcil, agafem per exemple el recent cas de MrBeast: un home idolatrat per les masses per fer veure (perquè ara es veu que tot era una actuació) que ajudava a gent en necessitat o comunitats en general, i el tiu només va necessitar ser bon actor i produir en massa, qual indústria malèvola de futur distòpic.

Personificador de MrBeast a YT

En fi, ja per concloure, que se m'està acabant la bateria, les idees i l'únic que em puja és la sang al cap de parlar de gent així, si us plau, si sou uns àrees metropolitanes de pacotilla, no us creieu merda si sou pet i si us agrada automitificar-vos hi ha formes menys autodestructives, com escriure un llibre d'autoajuda basat en la teva personalitat, i si ets un àrea metropolitana que podria envair un país petit amb els seus seguidors, no siguis un colló de "douchebag" un tòtil i pensa en el bé comú, per favor.