I ara, què faig?

Tu, sí tu, que estàs llegint aquest article amb una curiositat cada cop més gran i intensa. Tu, que vius en aquesta societat decadent d'una forma desapercebuda. Tu, que consumeixes sèries televisives com si fossin un kebab tornant de festa a les 3 de la matinada. I m'hi jugo el que vulguis al fet que alguna d'aquestes sèries t'ha agradat tant que en acabar-la has sentit un buit al teu interior que t'ha fet pensar "I ara, què faig?". Doncs avui vinc precisament a parlar d'aquest sentiment.

Primer de tot, és important tenir en compte que aquest sentiment, anomenat "depressió post sèrie", és un fenomen que pot passar a qualsevol persona humana amb un nivell mínim de sentiments, ja que es basa en una simple combinació hormonal. Hi ha molts estudis els quals podria parafrasejar-vos respecte a aquest tema, però com no estem a una classe de química us ho explicaré de forma senzilla i comprensible: A grans trets, quan veiem una sèrie generem (entre d'altres) dopamina, la qual s'allibera quan fem una activitat plaent, cortisol, que és l'hormona de l'estrès, i oxitocina, clau en l'empatia entre persones. Veient una sèrie que ens impliqui en la seva trama, el nostre organisme genera aquestes hormones que van des de la felicitat fins a l'estrès i la tristesa i, quan acabem l'últim capítol d'aquesta, la primera resposta és que els reforçadors que ens mantenien enganxats es perden. Amb el final de la història, a més, deixen d'activar-se els circuits positius que ens mantenien amb l'expectativa i els ànims a dalt en cada capítol.

Fórmula química de la dopamina

Un cop impartida aquesta formació exprés sobre fenòmens químics i hormonals, parlem des d'un punt de vista més personal. Si ets un lector fidel del nostre blog, hauràs tingut l'oportunitat d'apreciar el nostre fanatisme per una sèrie en concret, "Arcane". I, a més, si coneixes aquesta sèrie, sabràs que ha arribat al seu final, cosa que ha provocat en nosaltres aquesta depressió post sèrie. Així que sí, aquest article l'estic escrivint des de la desolació més pura de saber que ja no podré tornar a veure aquesta sèrie per primer cop. Aquest sentiment és tan cruel que un cop ens ha donat la felicitat de poder gaudir de sèries com aquesta, decideix treure'ns-la de quall fins a provocar-nos la més profunda sensació de buit al nostre cor i la nostra ànima. Aquesta emoció, però, té la seva part positiva, ja que ens permet gaudir els moments més feliços dels personatges convertint-los en nostres de la mateixa forma que ens provoca llàgrimes de tristesa i dolor quan aquests mateixos personatges presenten emocions similars en situacions adverses, establint un vincle emocional amb tots els personatges (sobretot els protagonistes, que per alguna cosa ho són) que ens fa ser extremadament feliços fins i tot quan la nostra situació social pot no estar disposada a facilitar-nos-ho.

Després d'aquest text quasi depressiu, us puc assegurar des de la meva experiència personal que podeu estar tranquils perquè d'aquest sentiment se'n surt. Aquest procés, si ve pot ser una "putada" (perdoneu la vulgaritat), no és ni de bon tros permanent i, a vegades, és més aviat un tràmit breu del cervell abans de tornar a la normalitat. Així que si estàveu pensant a deixar de veure sèries per aquest motiu, us recomano que no ho feu, ja que aquesta depressió post sèrie també és part de tota bona sèrie i acostuma a ser un senyal que el temps invertit en aquesta obra ha deixat una marca al teu cor, sent la mostra definitiva de la qualitat de la sèrie.

Pòster d'Arcane temporada 2

Dit això, des del blog "De tot i de res" us volem fer saber que no esteu sols en aquest dol (i menys si aquest ha sigut causat per Arcane) i que, per aquest motiu, podeu explicar-nos les vostres experiències de depressió post sèrie escrivint-nos a la secció de comentaris sempre que necessiteu desfogar-vos mentre us cauen les llàgrimes després de veure una bona sèrie.