Diaris d'una falsa alarma

Els éssers humans només podeu emmagatzemar records a partir dels 3 anys, però per sort per a vosaltres la meva memòria és prou privilegiada per a poder explicar-vos com he arribat fins aquí.

Tot va començar fa exactament 24 dies...

10 dies per l'atac:

Obro els ulls sense ser molt conscient del que està passant i aviat me n'adono, som a 9 d'octubre i acabo de néixer en aquest món tan estrany, aparentment anomenat Twitter.

Durant les meves primeres hores de vida, sento un immens i constant soroll provinent dels milions d'éssers similars a mi, els quals neixen cada segon amb noms llargs, tots observant una gran finestra on puc contemplar un cap gegant mirant-me fixament amb cara de preocupació i els ulls prou oberts per a permetre'm llegir a dures penes el meu nom reflectit en ells: Alarma Nuclear Global (ANG pels amics) de nom i News de cognom.

7 dies per l'atac:

Ja fa 3 dies que hi soc en aquest món i en aquest temps he pogut viatjar per infinitat de llocs on he pogut conèixer uns amics: Situació Tensa als Països Europeus (STPE) i Guerra Imminent (GI). Des que ens vam conèixer fa 2 dies anem junts tots tres a tot arreu, encara que els caps gegants sempre s'enfaden o ploren quan ens veuen i immediatament ens fan viatjar cap a diversos llocs, on ens estan esperant altres caps amb la mateixa expressió de llàstima.

1 dia per l'atac:

Han passat 6 dies, en els quals s'ha anat afegint gent al nostre grup social, encara que no recordo els seus noms. També han aparegut d'altres, fent-se trucar a ells mateixos "LA VERITAT", que ens tractaven com a marginats i anaven en la nostra contra, però no els hem fet massa cas.

Avui està tot més estrany de l'habitual, els caps es veuen cada cop menys degut a la foscor de les seves noves llars sense finestres, crec que estan sota terra. A més, puc veure finestres a una certa distància on altres caps parlen sobre alguna cosa que passarà demà a aquesta hora relacionada amb el nostre grup d'amics o alguna cosa així, no ho acabo d'entendre sincerament.

10 hores per l'atac:

Som famosos!! Avui hem viatjat molt i hem vist molts caps, la majoria a la foscor o dins d'unes llars petites en moviment amb moltes finestres als quals crec que anomenen "cotxes".

Em moro dels nervis, els caps no callen ni sota l'aigua i només parlen i criden sobre nosaltres. Tots ploren, s'abracen i es confessen secrets com si no es tornessin a veure mai més. Pel poc que he pogut comprendre, estan a punt d'unir-se molts països per enderrocar a un altre de malvat (o alguna cosa així) gràcies a nosaltres, encara que no tinc clar com es diuen aquests.

1 hora per l'atac:

Per algun motiu, els caps han deixat de moure's tant i molts tornen a estar a les seves llars habituals a l'altra punta de la sala mirant fixament els caps que estan dins la finestra.

Continuem viatjant molt, encara que cada cop menys, però ara els caps contenen expressions indiferents o d'indignació quan ens miren. Ja ningú sembla preocupat, sinó que sembla més que hagin oblidat tot de cop a 1 hora d'aquell succés tan important del que parlaven entre ells.

5 segons per l'atac:

5...! 4...! 3...! 2...! 1...! Com?!

És l'hora i no passa res! Els caps ja quasi no em miren i, els que ho fan, en veuen juntament amb imatges i comparacions que semblen provocar riure i riallades. Els meus amics han desaparegut sense cap explicació, he deixat pràcticament de viatjar durant aquesta última hora i he sigut objecte de burla del grup "LA VERITAT".

Durant uns segons, puc apreciar per la finestra un cap no tan gran com els que m'acostumen a mirar, amb una cosa estranya a la boca que aquest semblava estar intentant xuclar i els ulls molt oberts. És ara, en aquests segons que semblen dies, quan aquells ulls em permeten llegir per primer cop i amb tota claredat el meu nom complet:

Fake News: Alarma Nuclear Global

Avui (2 setmanes després):

Obro els ulls sense ser molt conscient del que està passant i aviat me n'adono, som a 2 de novembre i vaig néixer fa 24 dies en aquest món tan estrany, aparentment anomenat Twitter.

Durant les meves últimes hores de vida, escolto un immens i constant silenci provinent dels milions d'éssers similars a mi, els quals moren cada segon amb noms falsos, tots observant una gran finestra on puc contemplar un cap gegant ignorant-me amb cara de despreocupació i els ulls prou tancats per no permetre'm llegir el meu nom per últim cop abans de caure en l'oblit absolut com els hi passa a tots aquells com jo, fruits de la deshonestedat i l'avorriment.