Crònica d’un “fillicidi”

Benvinguts, benvingudes, estimats i estimades lectores, a un nou article d’opinió, un article  de protesta, una crida a les autoritats literàries, catedràtics i altres entitats "arcòntiques" que pel món del català “pul·lulen”. Això és degut al fet que aquest text parlarà sobre la tipologia de paraules que s’usen en el nostre dia a dia, dins l’àmbit de la llengua catalana i que ressonen molt fort dins la nostra llengua parlada, com l’última paraula del punt anterior, però per motius catedràtics, puristes i “rimbombants” no són gramaticalment acceptades en la llengua escrita i acadèmica.

Tot això com, com la majoria de bajanades que escric en aquest blog, on l’únic que faig és “despotricar” de valent, ve d’una conversa que vaig tenir amb el meu amic, en Joan, us dic el seu nom perquè és algú recurrent que em fa tenir idees a la meva vida, que és de la profunda terra de la Garrotxa, com hom. Això és important, ja que allà dalt diguem unes barbaritats gramàtiques de l’alçada d’un campanar, i això, a part d’emprenyar a correctors i professors en la mateixa mesura, enriqueix la nostra parla i ens distingeix dels nostres veïns més immediats de les comarques properes, alhora que aquests ho fan de nosaltres amb els seus trets lingüístics.

Dic jo, doncs, per què “carallarrus” no se’ns accepta aquesta parla, aquesta “manera” de parlar, que és tan nostra com de tothom, per què no podem utilitzar expressions, frases fetes o paraules directament inventades dins les nostres delimitacions demogràfiques? De fet, això, si  no m’equivoco, sí que ha passat amb certa paraula (anteriorment) molt garrotxina que s’utilitza dins la frase feta “qui no carda a Olot no carda enlloc”, que després d’exhaustius anys d’observació passiva us puc assegurar que no és cert. També és cert que la gent del Diccionari  de l'Institut d’Estudis Catalans (DIEC pels amics de la xarxa), ja tenien la feina mig feta pel que fa al verb cardar, ja que només havien d’afegir un altre significat i quedar-se ben amples.

Petit apunt, només em referiré com a paraules no acceptades totes aquelles que no siguin al DIEC.

Doncs bé, jo (doctorat en no res) dic que no cal que sigui al diccionari per a ser utilitzada verbalment en llocs públics, la paraula escrita tant me fa, ja que és massa complicat trobar una normativa que li agradés aplicar a l’ésser humà de les altes esferes lingüístiques, parlo més de televisions, ràdios i altres mitjans de comunicació públics i privats (que a mi això ara em toca de prop). Sí que és cert que actualment cadenes catalanes com TV3 o Sx3, que és el mateix, estan apostant per un llenguatge més inclusiu pel que fa a dialectes, accent, llengües, variacions o com nassos us vulgueu referir a l'“allò” tan bonic que fa única les regions de Catalunya i la seva parla.

Un altre petit apunt, acabo de buscar al diccionari si “algo” existeix, i segons el DIEC, res és real, palpable o imaginable, però “algo” no.

Per altra part, tenim l’altre extrem de la utilització de paraules i la reglamentació d’aquestes en temps rècord dins dels nostres diccionaris que segons els seus mateixos creadors són tan catalans, defensors de la pàtria i totes aquestes "tonteries" que diuen per intentar quedar bé: els anglicismes. Els anglicismes són totes aquelles paraules provinents de l’anglès que per culpa del seu ús tan popular i extens dins la comunitat catalana han estat acceptats com a “excepcions reglades” dins dels diccionaris oficials sense cap mena de pega o complicació. Bàsicament, els anglicismes són el mateix que les paraules a les quals m’estic referint de dialectes locals però exportades des de l'estranger, tractades millor i aclamades pels rics. Doncs sí, crec que un dels motius pel que els anglicismes han tingut barra lliure de diccionari i llengua és perquè la gent rica com empresaris i “entrepneurs” les utilitzen el dia a dia, “farem un meeting”, “avui toca coworking”, “cada dia més a pro del goal”, són expressions que, a part de ser supèrflues i sonar com el punyeter cul, s'estan carregant les expressions de tota la vida i no deixen pas a les paraules pròpies del català modern.

A veure quan els cois de farsants de pacotilla aquests, defensors del català, de la terra catalana i tot allò que n’hi puguin posar la seva bandera amb una història molt profunda, se n’adonen compte que els referèndums, immersions lingüístiques i merdes inventades per refregar-nos a la cara i dir-nos que s’està fent tot el possible per conservar el català no serveixen per a una merda, per una tifa, per una cagada, una “cagarruta”, “cagarrulla”. A veure quan de veritat comencem a impulsar la pròpia llengua catalana, no la que Pompeu Fabra predicada fa una eternitat i mitja, va home, que aquest tio ja ha estat menjat pel pas del temps, no podem basar-nos en una doctrina fix com si fos el nostre salvador, què és la llengua catalana? L’esglésies cristiana de les llengües, la salvadora de vides de la seva població? No cardem per favor, és una llengua com qualsevol altra, amb un  petit “handycap”, que dirien els rics: ni els seus progenitors l’estimen.